Hi vam anar per poder parlar una mica amb ell, de temes com els Reenactment i la difusió històrica , en relació al Documental que vam realitzar l'Any passat: Sota els ulls del campanar: la Revolta de les Quintes.
Voliem conèixer el punt de vista de qui, com ell, porta molt de tems treballant en aquest sector i que a més a més conèix tant la realitat del món professional, com la realitat del món associatiu, quan es parla de difusió històrica.
Us deixem aquí una part de lo que ens va dir. Bona lectura!
Que és per vosaltres la participació?
Nosaltres entenem la participació de
la gent, quan la gent surti del festival
fent-se preguntes i no trobant respostes. Sempre diem que ha anat bé el festival quan
notem que el públic s’ha plantejat interrogants, si després de les xerrades o
dels debats, o de les activitats sentim
comentaris com “ no m’imaginava que el món romà fos així... Jo em creia que en
realitat era així... però no m’ha quedat clar si...”
Es a dir, no podem ni volem fer de
universitat , perquè no ho som, ni de museu, perquè tampoc ho som. El que volem
és fomentar l’ interès per la historia i fomentar que la gent es faci
preguntes sobre el passat.
Es necessari tenir o
trobar-se en un espai patrimonial per fer reenactment?
No, no és necessari. Si no és fa en el lloc original potser perd una part
de sentit, però es pot fer. El reenactment en principi intentava recrear fets
històrics en els llocs on havien tingut
lloc, amb la màxima seriositat possible, intentant recuperar, quan era
possible, (materials) originals. Ara,
per exemple, de la guerra de successió americana encara es troben, però del mon
romà... és una mica difícil.
Es pot fer igualment? Si, per exemple a Califòrnia hi han varius grups de reconstrucció
romana, que es reuneixen a San Diego, a
Los Angeles i fan trobades de mon romà. Es legítim? Jo crec que sí, és gent que
li agrada l’historia de Roma, tot i no estar-hi, i intenten
explicar una mica la seva passió pel mon romà.
Te el mateix valor?
No exactament, però jo diria que és lícit. Per nosaltres aquest problema no
existeix, perquè el nostre no és un festival exclusivament de Reenactment; es a
dir, dintre de la nostra programació hi han reenactment , però també arqueologia
experimental, teatralitzacions i formats tradicionals ( debats,
conferències, xerrades) i per tant no ens limitem a aquest format. La nostra
única limitació és la programació, es a dir que al programa de Tàrraco Viva hi
cap tot allò que sigui bona divulgació
basada en coneixements científics. No ens interessa l’espectacle per
l’espectacle, ni la vistositat, o l’onanisme
de l’historia. Preferim menys rigorositat a nivell de les peces, però que hi
hagi un esforç en explicar el sentit de tot allò.
Com feu els vostres guions?
El treball és molt complex: per una banda hi ha la reconstrucció de
materials, per l’altre hi ha la
creacions de guions científics i al final narratius.
Quan tens informacions científica hi ha dos nivells de treball: primer has
de fer recerca sobre el tema a explicar: posem un exemple, l’exèrcit. Per una banda hi ha la recerca de informació
arqueològica sobre els materials (com eren les armadures, els cascos, las
tendes...), que acabarà produint materials de reconstrucció i per l’altra banda
la recerca sobre l’ informació científica: que ens diu exactament, que ens transmet:
aquest últim aspecte, nosaltres li diem “revelacions profundes”, que no son anècdotes
o d’entreteniment, si no que són coneixement d’una certa profunditat. Quan tens
relacionats els trets diferencials profunds, queda un altre nivell que es
passar això a un guió narratiu, i decidir, el camí, la forma, la narració que
utilitzarem per transmetre aquestes revelacions profundes al públic.
Com organitzeu la producció?
Nosaltres o bé encarreguem temes concretes a grups o gent; o bé son ells
qui ens ho ofereixen. El els últims anys
les edicions tenien un tema general, principal,
a més de desenvolupar altres temes diferents. En general hi ha 3 tipus de participants: hi ha grups
professionals de divulgació històrica que poden ser de reenactment, de
arqueologia experimental o d’ investigació històrica. Després hi ha grups
d’aficionats al reenactment que es dediquen durant tot l’any a preparar temes
diferents; poc a poc cada grup s’ha anat especialitzant amb el temps i
actualment hi ha grups que es dediquen més
a la reconstrucció del aspectes
religiosos, altres a la política, qui es dedica més a la vida quotidiana
etc etc. I finalment hi ha els col·laboradors
eventuals ( artesans, professor universitaris...)
En general la majoria de participants son aficionats, al voltant d’un 60%,
mentre que la resta son professionals.
Quina és la relació amb el
teatre, en termes de reconstrucció històrica?
Tenim alguns grups que teatralitzen molt i altres que ho fan menys. Per
exemple, en Projecte Fènix, que es el grup que vam fundar el meu germà i jo,
intentem no teatralitzar tant : els
actors son figurants més que actors. Traiem el substrat dramàtic per una raó
bàsica: es necessiten molt bons actors per fer aquestos tipus de actuacions. Aleshores
hem desenvolupat una tècnica que consisteix en visualitzar allò que un esta
explicant, però l’important és la narració, encara que la visualització potencia
molt la narració.
L’ interpretació en primera persona és molt empàtica, però fent servir la
primera persona no es pot desenvolupar consideracions d’espai i temps, o
reflexiones profundes. La narració, al estar en primera persona es limita al hinc et nunc de la narració i per això sempre es necessita
una tercera persona, un narrador, que estigui al marge del temps i que
introdueixi el tema, i que es pugui moure en el temps.
Es necessari que un centre d’interpretació
o un museu s’encarreguin de l’organització i la gestió d’un acte de divulgació
històrica o és possible fer difusió i reconstrucció històrica des de baix (com per exemple una associació, ...)?
No, no és necessari, però hi ha aspectes diferents
a considerar.És a dir, té coses a favor i coses en contra. Si l’organització
part des del baix en l’esdeveniment se socialitza molt: hi ha molta empatia,
molta socialització, es fa una xarxa de ciutadans molt interessant per tant la
cultura és per la gent i feta per la gent. Passa que solen venir problemes a
partir de diverses edicions, per cansament, fins i tot si l’esdeveniment ha anat
bé i ha tingut èxit. Normalment quan es fa una activitat totalment voluntària,
que surt des de baix, al començament hi ha 100% il·lusió, 0% problemes i a poc
a poc això es va invertint, cada vegada més hi ha més problemes i menys
il·lusió, perquè comencen les típiques disputes, qui participa més, qui
participa menys, qui organitza, qui participa... i aleshores l'organització comença a
trontollar. També en aquestes situacions no es pot comptar amb la presencia de professionals
i a més a més, ja que tots són voluntaris, tampoc es pot pretendre massa.
D’altra banda, si es fa des d'un museu,
des d'un centre administratiu, cultural públic o privat professional, l'avantatge
és la professionalització: tot serà més
professional, dut a terme d'una manera
més seriosa i per tant l'organització no trontollarà tant, perquè les decisions
es prenen més ràpidament. En aquest cas potser es perd una mica la essència democràtica del participar al acte, en
termes de socialització, respecte al concepte de “cultura per la gent, feta per
la gent” .
Aleshores quina és la millor manera d’organitzar i gestionar un
esdeveniment d’aquest tipus?
No hi ha model perfectes, però potser un
model mixt pot fer al cas, en el sentit de que ha d’haver-hi una component de
participació popular, amb base amplia, però ha d’estar associada, a traves d’un
centre d’investigació, a una entitat
pública, com per exemple un Ajuntament (que per això està) per tenir aquestes
dobles arrels. La coordinació potser será una mica complicada perquè es prenen
decisions conjuntament, no només una
part, però jo crec que es la millor manera de gestionar un projecte que tiri
endavant i que sigui sostenible.
El tema de la durabilitat també és
important: molts festes per exemple,
desapareixen amb el pas del temps,
perquè arriben al col·lapse. Cada any es re proposen sempre les mateixes
activitat amb les mateixes persones i al cap i a la fi, arriben a desaparèixer,
no duren en el temps.
Al començament del nostre Festival, no volíem
que les persones participessin a les primes edicions: vam haver de rebutjar
moltes ofertes per part de les associacions de veïns i altres associacions de
la ciutat que amb molt de gust volien participar. Però vam haver de dir que no
perquè no volíem convertir el festival en una festa popular: el calendari de la
ciutat ja de per sí ofereix moltes festes populars, una precisament es fa al
Maig: aleshores vam decidir de començar les primeres edicions només amb grups
professionals, i poc a poc es van anar afegint els grups amateurs.
Quan
tries un model és molt important el model que tries, perquè si he après alguna
cosa sobre la gestió cultural es que si plantes peres, tindràs peres; si plantes
préssecs, tindràs préssecs, però no tindràs préssecs -peres o peres -préssecs.
Es a dir quan trigues un model, quan fas la primera edició de un festival,
d’una activitat, la que sigui, has de tenir molt clar el model que vols fer
servir. Quina és la visió final del teu projecte: quina visió tens a llarg
termini, en que vols convertir aquesta activitat.
Per
tant, no son importants els números d’actes, si no els continguts programàtics,
l’important és que des de la primera edició defineixis molt bé quina visió tens
del projecte en el futur.
Pots començar un festival per una
activitat, però aquesta has de ser molt emblemàtica del que vols fer en el
futur.
Entrevista C.Palladino
MOLTES GRÂCIES; MAGÍ!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario